“Francesc d’A. Galí” (Monografies, 11)
Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880–1965), autor de les pintures de la cúpula que corona el Palau Nacional, va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Format al costat de Pompeu Fabra, va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, esdevenint el mestre d’una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art —on formà Joan Miró o Llorens Artigas— i des de l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. Galí també desenvolupà una trajectòria artística fecunda com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. La seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda. Malgrat els seus mèrits, Galí va optar per jugar un rol discret: es desconsiderava com a artista, treballava a l’ombra dels seus deixebles i no es preocupava pel seu llegat.
Galí va ser precisament un dels artistes que més intensament van participar en l’Exposició Internacional de Barcelona. Per encàrrec del seu comissari general, Lluís Plandiura, va realitzar diversos cartells promocionals; juntament amb Ramon Sarsanedas va dissenyar el Paravent de la Creació per al Pavelló dels Artistes Reunits, així com el diorama per a la gran exposició El arte en España. La seva obra més notable, però, va ser el gran mural de la cúpula central del Palau Nacional, on va representar trenta-cinc figures al·legòriques de les Belles Arts, la Ciència, la Religió i la Terra. Per pintar-lo, Galí va passar més de mig any pujat sobre una precària bastida a trenta metres d’alçada. La Guerra Civil va estroncar la seva trajectòria. Com a Director General de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museo del Prado fins a la frontera, l’any 1938. També ell es va veure forçat a emprendre l’exili, que va passar durant deu anys a Londres.
