Més Mirall perdut

El mirall perdut. Jueus i conversos a l’edat mitjana

Durant aquesta època, les imatges van exercir un paper fonamental en la complexa relació entre aquests tres col·lectius. Si, d’una banda, van ser un important mitjà de transferència de ritus i models artístics entre cristians i jueus, al mateix temps que van propiciar un espai de col·laboració entre artistes de totes dues comunitats, de l’altra, com a ombrívol revers, van contribuir a difondre l’antisemitisme creixent que niava en la societat cristiana.

En aquest terreny, l’estigmatització visual dels jueus va ser un reflex fidel del mirall cristià, de les seves creences i ansietats, i, amb això, un poderós instrument d’afirmació identitària. Després de la massiva conversió de jueus al cristianisme a conseqüència dels pogroms del 1391, les imatges de culte es van situar en el centre de la polèmica, convertint-se en la prova per a afirmar la sinceritat dels nous cristians o, per contra, per a acusar-los de judaïtzar. L’extensió d’aquestes infundades sospites d’heretgia judaïtzant es troba en la base de la fundació de la Inquisició espanyola el 1478.

Conscient del poder de les imatges, la nova institució en va fer un ús intensiu d’aquestes, ja fos per a dissenyar poderoses escenografies o per a definir fórmules d’identificació visual dels conversos. Les imatges d’aquesta exposició ens recorden que, si bé la diferència existeix, l’alteritat es construeix.