Strappo: el procés del fresc
L’obra Strappo no és només el resultat del que queda després d’un arrencament mural. És també el testimoni de tot un procés creatiu que combina tècniques tradicionals del fresc amb una mirada contemporània. El mur del museu es converteix així en un espai on queda registrada una empremta física i conceptual. Aquesta tècnica, que combina tradició i experimentació, ens convida a reflexionar sobre la permanència, la memòria i la transformació de l’art en el temps.
El procés comença amb la preparació del text ideat per l’artista. Primer es dibuixa a mà sobre paper a escala real, i després es trasllada a un plàstic transparent. Aquesta plantilla es col·loca sobre el morter fresc i es pressiona perquè les lletres quedin marcades al mur. Un cop preparada la superfície, s’hi apliquen diverses capes de morter de calç amb àrids com la pols de marbre. Les primeres capes són més gruixudes, mentre que les últimes, més fines, són les que reben la pintura. Aquesta es fa amb pigments dissolts en aigua de calç i s’aplica mentre el morter encara és humit. Tot el procés s’ha de completar en una sola jornada, abans que la superfície s’assequi.
Després, la pintura es deixa assecar i carbonatar durant més d’un mes, un procés químic que, en les pintures romàniques, ha durat segles. Quan la pintura ja està completament seca, comença el procés d’arrencament, conegut com a strappo. Es cobreix la superfície amb teles de cotó molt fines impregnades amb cola forta. Quan aquesta s’asseca, crea una tensió que permet separar la capa pictòrica del mur. Abans de fer-ho, però, es delimiten les parts que es retiraran amb talls, ja que no es pot extreure tota la pintura d’una sola peça. Les tires resultants, conegudes popularment com a “bacallans”, contenen la capa pictòrica i es protegeixen entre espumes i taules de fusta per evitar deformacions.
